*per Carlos Cordero
La nova pel·lícula de Jim Jarmusch es recolza en el cinema de la nova onada de Hollywood per enviar un missatge social a la política americana.
Amb la tranquil·litat que caracteritza l’habilitat histriònica de Bill Murray, ens trobem davant una història de morts en vida, còmica i àcida al mateix temps. Tot i ser un gènere molt trillat, Jarmusch ha aconseguit fer una pel·lícula divertida sense oblidar la crítica social pròpia al gènere, fent un homenatge al cinema contracultural de terror, icònic de George A. Romero. Los muertos no mueren ha sigut l’encarregada d’obrir el 72è festival de Cannes, on el director competia per novena vegada.
Jim Jarmusch rodant “The dead don’t die” (2019)
Gran part de la pel·lícula la passem en companyia d’un parell de policies, Bill Murray (Groundhog Day) i Adam Driver (Star Wars), que amb pausades converses a escenes d’absència dramàtica, aconsegueixen l’humor sec i contemplatiu propi del director, i la converteixen en una excel·lent Buddy Movie. Fins i tot, en alguns moments de la cinta la parella de policies al·ludeix directament al director o al guió de la pel·lícula. Probablement Jarmusch sap que la major parodia avui dia seria intentar amagar originalitat darrera d’una pel·lícula de terror zombi. Així doncs, aconsegueix treure importància i realitat al guió i ens obliga a mirar més enllà de la simplicitat de la trama.
Tot i això, les crítiques socials que tracta la pel·lícula són mostrades amb total claredat i es recolzen amb la simbologia ja utilitzada per directors com Alfred Hitchcock, Roman Polanski o George A. Romero. Es podria criticar la falta d’innovació de Jarmusch en crear una ficció simple i sense res que oferir, però la seva intenció depenia d’accentuar el poc avenç social que hem experimentat durant els últims 50 anys, on encara tenim les mateixes preocupacions i els mateixos problemes.
El racisme i les conseqüències del capitalisme com a teló de fons
The dead don’t die (2019)
Amb la banda sonora de Sturgill Simpson ‘‘The dead don’t die’’ , iniciem el viatge cap a un petit poble al cor de l’Amèrica profunda, acuradament anomenat Centerville, per denotar l’egolatria americana. A partir d’aquí la trama serà a la que estem acostumats: morts ressorgint de les tombes, sang i joves assassinats brutalment. Però a les accions i robes dels personatges podem interpretar certes crítiques a la societat. La primera amb la qual ens trobem és amb una al·lusió a les polítiques racistes de Trump, amb l’eslògan ‘‘Make America White Again’’ escrit a la gorra d’un granger. Juntament amb el granger se’ns presenta Hank, un home afroamericà interpretat per Danny Glover (El color púrpura). En Hank es perfila com un personatge negre esculpit pel pensament supremacista blanc, mostrant-se extremadament servil, ignorant i innocent. Totalment oposat al personatge afroamericà a ‘‘La noche de los muertos vivientes’’, el qual era un jove resolutiu i intel·ligent, que representava la lluita pels drets humans enfront un sistema de valors opressor. La contraposició de tots dos, posa en relleu el llarg camí que ens queda per superar la cruenta barrera racial que encara patim.
L’emergència climàtica tampoc es queda fora de joc, si bé a la versió de Romero de 1968 els zombis ressorgien a causa de la radiació provocada pel llançament d’un satèl·lit -preocupació derivada de la carrera espacial-, a la versió actual els zombis s’aixequen a causa del que anomenen el ‘‘fracking’’ polar, metàfora de la greu situació que amenaça el clima terrestre i que polítics com Trump neguen.
Amb tots aquests elements Jarmusch aconsegueix que l’onada de zombis camini conjuntament amb la lluita contra el narcisisme i la brutalitat policial. Fins i tot, apareix enfonsat al bosc un exemplar del Moby Dick de Melville, com una reminiscència de la inutilitat de l’odi. Jarmusch demostra així que, encara als 66 anys, és capaç de fer cine d’autor amb una crítica social actualitzada als temps que corren.
Fitxa tècnica
Títol: The Dead Don’t Die
Any: 2019
Duració: 103 min.
País: Estats Units
Direcció: Jim Jarmusch
Guió: Jim Jarmusch
Fotografia: Frederick Elmes
Amb: Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Chloë Sevigny
Carlos Cordero
