Les respostes eren tan contundents, les paraules tan denses, que les vocals que exhalaven els seus llavis, ben bé, es podien mastegar.
No els odiava. Jo necessitava entendre-ho, com era que ell no els odiava.
«Són els meus actes, dels que en tinc cura. No he de jutjar ningú» digué. I tornava a espessir l’aire.
«Si no m’haguessin empresonat i no m’haguessin humiliat, això no hagués transcendit mes enllà del meu barri. No puc sentir rancúnia».
Els primers dies volia encertar amb la manera de passar el tràngol sense consciència, com adormissat per l’opi de confondre la realitat amb una ficció absurda. Tanmateix, en la recerca d’aquesta gesta, va tenir una revelació: ell era allà per omplir de sentit un canvi social.
L’havien empresonat per provocar aldarulls en defensa d’una societat igualitària en drets. Figurava al capdavant d’un tímid moviment popular que es rebel·lava enfront aquella injustícia que suava flaire de femtes. Un desconegut incòmode.
De sobte, amb aquest acte de repressió desmesurada, havia mudat d’aspecte: era algú popular de qui se’n parlava. Se’n va adonar quan el tragueren de la cel·la perquè un periodista francès l’esperava per entrevistar-lo. S’obrí un horitzó lluent i transparent en el que podia percebre la satisfacció de l’assoliment d’una fita. El fruit dolç de la victòria com a preu al seu patiment.
Dia rere dia, remenen el seu nom en converses vehements, com ho fan amb el sucre del cafè: a la feina, a la cafeteria, en la tertúlia dels diumenges… I és aquesta idea de triomf, de saber-ne el sentit, que li donà fermesa per no defallir.
«Has intuït algun cop que tot tindrà un final feliç? Així ho sento. Passarà el que passarà amb mi, tanmateix, el final serà el millor dels possibles».
Jo era el darrer periodista d’un innombrable seguit de tants altres, i seria qui en donaria un testimoni diferent. Descriuria el corriol trontollós que travessa qui ha d’assumir un futur penombrós amb la certesa que un somriure aliè obrirà un cel blau i lluent.
Eva Sánchez Paniagua
