El Registre Civil, també anomenat Registre de l’Estat Civil, és una institució que té l’objectiu de fer constar en libres els naixements, reconeixements, legitimacions i adopcions de fills, matrimonis i defuncions, així com tots els altres fets que constitueixen l’estat natural, civil i polític de les persones i també els fets que resulten dels drets i deures de les persones en les relacions amb la família o amb la societat. Antigament, a Espanya i tots els països que tenien la religió catòlica com a religió de l’estat, no existien els Registres Civils, sinó que s’utilitzaven els libres Sagramentals, ja que pràcticament tota la població rebia els sagraments de l’Església, de forma que els naixements equivalien als batejos, les defuncions als enterraments i els casaments a les benediccions nupcials.
L’encarregat d’enregistrar tots aquests actes era el rector de cada parròquia. Durant tot aquest temps, però, es van redactar diverses disposicions per tal que les autoritats civils tinguessin també potestat per fer-ho. Així doncs, al febrer de 1823 es va dictar que a cada Ajuntament s’anotessin en diferents libres els naixements, els casaments i les defuncions i també els expòsits (aquells nens que són abandonats pels pares en néixer i que són acollits per una persona o institució que se’n fa càrrec) del seu terme municipal, remetent a les Diputacions provincials cada trimestre les estadístiques del seu resultat, comparat amb les inscripcions als libres parroquials.
Posteriorment, al desembre de 1836 es va determinar a partir d’una Reial Ordre que cada cap de casa, de qualsevol classe, condició o jurisdicció, havia d’informar als ajuntaments dels naixements, casaments i defuncions que es produïssin a les seves famílies. En cas de que això no es dugués a terme, el cap de casa estaria sotmès a una multa fixada pels alcaldes. Aquesta era també una obligació per als convents, hospitals i col·legis o cases d’educació. Al desembre de 1837, es va ordenar que les autoritats eclesiàstiques comuniquessin als superiors dels convents les disposicions vigents i que també ho fessin els governadors de província, els directors, rectors o administradors d’hospitals i les cases d’expòsits, perquè ajustessin els seus libres amb les dades que demanaven les lleis, tant a les parides de naixements, com de defuncions i casaments.
Més tard, al febrer de 1841, el Govern va veure que li era impossible dur a terme el Registre a les poblacions amb pocs habitants, i va dictar que els ajuntaments de les capitals de comarca d’aquests pobles amb menys de 500 veïns obrissin un registre civil de naixements, casaments i defuncions, dels quals informarien els rectors. Si aquests no ho feien com era degut, també s’exposaven a ser multats. Tot i aquestes disposicions, no es va aconseguir constituir un Registre Civil a cada ajuntament, de manera que es va continuar duent a terme única i exclusivament la notícia dels naixements, matrimonis i defuncions als libres parroquials. Els ajuntaments es van limitar a subministrar les dades estadístiques que se’ls hi demanaven, amb l’excepció de les ciutats principals. El Codi Civil de 1851 encara no va incloure el Registre Civil com a funció estatal i va continuar sent obligació dels rectors, tan sols es van canviar els mètodes de conservació d’aquests libres i evitar les omissions que s’havien observat.
No va ser fins al 1868 que, com a conseqüència de la llibertat de culte i de la separació entre l’Església i l’Estat, va ser necessari el Registre Civil, ja que s’havien de fer constar els matrimonis civils, els òbits sense sepultura eclesiàstica i els naixements sense baptisme. Aquestes inscripcions no eren obligació de l’Església sinó de l’Estat, perquè no rebien els sagraments catòlics. El Registre Civil tenia una funció molt important per l’Estat Liberal: tenir informació precisa i rigorosa sobre tots els habitants.
L’arxiu parroquial comprèn Arxius Eclesiàstics, fonamentalment els llibres de baptismes, confirmacions, matrimonis, òbits, llibres de fàbrica, etcètera. Molts arxius parroquials també conserven nombrosa documentació notarial a causa de la potestat dels rectors a expedir documentació oficial en el mateix terme parroquial (en cas de falta de notari públic) i altres. Podem considerar que els arxius parroquials neixen de forma oficial per decret institucional en les disposicions del Concili de Trent l’any 1562, tot i que la creació d’arxius en algunes parròquies podia haver-se generat per diverses situacions particulars amb anterioritat a aquesta data. Les disposicions del Concili estipulaven, com a ordre, el registre de les actes sacramentals dels baptismes, matrimonis i òbits, i posteriorment també de l’administració del sagrament de la confirmació. És justament la documentació generada durant segles per aquesta pràctica la que conforma la base del patrimoni documental de la parròquia.
Els arxius parroquials, els quals conformen el gruix dels arxius eclesiàstics, han sofert moltes pèrdues i trasllats de documentació. Tot això ve relacionat segurament per l’escassetat de mitjans amb la qual compten moltes parròquies. Per aquest motiu, les Assemblees Plenàries de l’Episcopat Espanyol, en les seves reunions de 1973 i 1980, han recomanat la concentració dels arxius parroquials dins els arxius diocesans, seguint les directrius del Reglament d’Arxius Eclesiàstics.
L’any 1940, després de la Guerra, els documents que quedaren de la desfeta, els guardava l’arxiver Frederic Duran, actor que aleshores feia el paper de Judes; a continuació fou en Jaume Dalmases i a finals dels anys cinquanta, Conrad Cabassa va anar classificant i guardant, ajudat més tard pel Jacint Subirachs. Als anys vuitanta, el responsable de l’Arxiu era J. M. Margarit.
L’any 1983, malauradament es va cremar el Gran Teatre de La Passió. Tot el que es va poder salvar va quedar guardat a l’Hospital de Nostra Senyora de Montserrat, gràcies a Conrad Cabassa. Conrad (1909-1993) va treballar a l’empresa de Ca l’Isard (Catex Vilapou) i va ser durant molts anys secretari d’aquest hospital.
Afortunadament l’Arxiu de La Passió sempre ha estat actiu i cuidat per col·laboradors de l’entitat. A començament dels anys noranta, diversos col·laboradors van traslladar tot el material en una sala del segon pis de vestidors del nou teatre. Salvador Bassó, Fèlix Figueras, Jordi González, Joan Gabarró, David Carrique i Elies Valldeperas, van posar de nou l’arxiu en marxa. Anys després hi va haver el relleu de Josep Riera, Josep Maria Pallarés, Carles Roca, Alfons Bayona, Angelina Dalmases, Maties Morte, Jaume Figueras i Sam Carrique, que continuaren la labor dels anteriors.
Aquests darrers anys en Maties Morte, que fou president i secretari de l’entitat, ha estat un home clau en la continuïtat d’aquest arxiu. Actualment l’arxiu, amb més de 6.000 fotografies, documents, tota la correspondència des dels anys quaranta, partitures i informació de tota la història de La Passió d’Olesa, continua actiu i està situat en el segon pis de la seu de l’entitat, sobre l’Espai Clar. La Passió continua viva, després de 500 anys, gràcies a la constància que han tingut, i tenen, milers de col·laboradors, al llarg d’aquests anys, en tots els aspectes i en cada una de les seccions.
Elies
