Pere Ros i Tort (1848-1922) fou un mestre d’obres de Martorell, fill de Salvador Ros i de Josefa Tort, que va néixer a Martorell l’any 1848 i que va estar actiu fins als anys 1914/15.
Tot i que va signar sempre els projectes com a mestre d’obres es desconeix el lloc i data de la seva titulació. La seva activitat professional no es va limitar només a la seva ciutat natal, on va estar actiu fins l’any 1915, sinó que també se’n té noticia documentada d’obra realitzada per Pere Ros a Gelida (1881-1909) amb la Casa Sara (1909), Vilanova i la Geltrú (1883), Vilafranca del Penedès (1885 fins al 1915), Sitges (1886), on va fer la casa Joan Capellades, Barcelona (1890), Olesa de Montserrat (1899-1912), d’on destaca les cavallerisses de l’Hotel Gori, que estaven situades al carrer Anselm Clavé, Molins de Rei (1905), on va fer la casa Bofill, edifici modernista que actualment acull l’Escola Municipal de Música, Sant Llorenç (1911), i Badalona, la que segurament serà un petita part de la seva producció modernista com a mestre d’obres. Pere Ros va morir a Martorell l’any 1922 i és d’assenyalar que era el pare de l’arquitecte Josep Ros i Ros.
En Josep Ros i Ros (1885-1951), va néixer el 16 d’agost de 1885 a Martorell. Fill del mestre d’obres martorellenc Pere Ros i Tort i de la barcelonina Dolors Ros i Maynés va seguir els passos del seu pare i l’any 1911 va aconseguir el títol d’arquitecte.
L’arquitectura de Josep Ros i Ros, tret de l’eclecticisme inicial d’algunes obres, sempre es va moure a cavall entre el modernisme i el noucentisme. Aquesta particular combinació d’estils mostrats en la concepció arquitectònica de l’arquitecte Ros van crear una obra híbrida característica. Va trencar amb l’arquitectura tradicional del segle XIX i, sota la clara influència de l’arquitecte Manuel Raspall, va introduir els nous corrents estètics a la comarca de Montserrat, si bé tardanament, i va anar progressant vers l’adopció de les línies clàssiques del noucentisme. Segons Maria Carme Palou, “l’ús del trencadís que sempre incorpora a les façanes, les motllures, l’ondulació de les cornises, els arcs equilibrats i les pilastres que trenquen bruscament les corbes fan que, malgrat no pugui considerar-se un capdavanter, si que se li ha de reconèixer un estil propi, característic i inconfusible.
Les poblacions on la seva obra va deixar més empenta són Martorell i Olesa de Montserrat.
La seva obra a Martorell és una mostra de l’ampli ventall de la seva producció, dissenyant el cementiri municipal, escultura funerària, magatzems, cases, el cafè i el teatre d’El Progrés i també va col·laborar en el projecte de l’església parroquial de Santa Maria de Martorell juntament amb l’arquitecte Francesc Folguera.
Potser l’obra més emblemàtica de l’arquitecte a Martorell és la casa coneguda com la “Torre Ros”, situada al peu de la Serra de les Torretes. També l’edifici del Progrés (Círcol Democràtic Recreatiu) a la Plaça de la Vila, inaugurat l’any 1917.
A la vila d’Olesa de Montserrat l’arquitecte Ros va dissenyar el projecte d’eixample de la vila cap el sud-est, cercant la riba del riu Llobregat, bressol del reconegut tèxtil olesà, projecte del mestre d’obres Pau Riera Galtés. Dins d’aquest eixample l’arquitecte Ros hi va construir diverses cases d’entre les quals en cal destacar l’any 1924, la torre de “Cal Vadó Bruixa”, residència habitual de l’industrial olesà Salvador Ubach Badiella. I no podem deixar d’esmentar l’edifici de l’Hospital de Nostra Senyora de Montserrat.
Les Caves Freixenet és segurament l’obra més important de l’arquitecte Ros. Situades a Sant Sadurní d’Anoia, al costat de l’estació de ferrocarril, es van construir l’any 1927. L’edifici de les Caves Freixenet està format per cinc naus en les que hi va mostrar la seva particular barreja d’estils. L’any 1929 en va ampliar el conjunt amb un nou edifici estil noucentista amb tocs modernistes, que actualment acull el centre de recepció de visites.
De tot el conjunt cal destacar-ne també l’edifici central que dóna la benvinguda als visitants, el qual es flanquejat per dos cossos que recorden a torres medievals, tancant la decoració de la façana amb motius vegetals, raïms i fulles de parra fets de ceràmiques vidrades de colors de clar estil modernista.
Amb esclatar la Guerra Civil Espanyola l’arquitecte Ros va ingressar al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya i el 28 d’agost de 1936 es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT).
Al final de la Guerra Civil es va iniciar una lenta etapa de reconstrucció de la que l’arquitecte Ros en va ser part activa col·laborant en el projecte de l’església arxiprestal de Martorell i dissenyant les esglésies parroquials d’El Papiol i Sant Feliu de Llobregat.
Al llarg de la seva trajectòria laboral en Josep Ros i Ros va esdevenir arquitecte municipal de Sant Llorenç d’Hortons (1913-1950), El Papiol (1913-1951), Gelida (1914-1951), Olesa de Montserrat (1917-1951), Martorell ( 1918-1951), Piera (1920-1951), Corbera (1924-1951), Palleja (1925-1949), Sant Sadurní d’Anoia (1932-1944), Torrelles de Llobregat (1932-1951), Sant Andreu de la Barca (1939-1951), Castellbisbal (1940-1944), i també va treballar a Terrassa, Igualada i Sant Feliu de Llobregat, on va deixar importants obres, destacant la l’església, que l’any 2004, amb la creació del bisbat, l’església parroquial va ser elevada, mitjançant una butlla papal, a catedral.
Josep Ros va morir a Martorell el 19 de març de 1951 a l’edat de 65 anys, deixant vídua a la seva muller, Assumpció Giralt i Arenas.
Reforma Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat
Descripció de la reforma de la Fuente Pública, a càrrec de l’arquitecte Josep Ros i Ros, 8 d’octubre de 1918:
“Consta la citada fuente de siete caños, seis de los cuales, los de cabeza de mujer, proporcionan el agua de la llamada mina, de la parte alta de Olesa, la que tiene su origen debajo de las casas de la calle Santa Oliva cerca del matadero municipal, sigue luego aproximadamente por debajo de las casas, que tienen su salidas por la calle Creu Real, Ancha y de la Iglesia, pasando por último por debajo de la casa, propiedad de Juan Pujol, sita en la Plaza de la Constitución, que se haya citado anteriormente, y desde cuyo punto, la mina o galería, se transforma en albañal, que atraviesa la Plaça, para conducir el agua a la fuente actual, el otro caño restante, que figura una cabeza llamada del demonio, mana el agua de otra mina mucho menos abundante, y que sigue aproximadamente por debajo la calle Coscoll. Debido al poco desnivel de estas minas, así como el punto bajo de afluencia del agua en ellas, no es posible mayor altura de nivel, de la nueva fuente que la antigua y además si a ello se agrega, que el agua sobrante, se aprovecha en lavaderos y riegos, que no permiten perdida de altura alguna.
Al extremo del casco poblado, junto a las huertas hoy día edificada, resultando hoy día al centro de la población entre las zonas, antigua y de ensanche. Además, la riqueza que representa la abundancia de las aguas, al manantial de la citada Plaza y que se expresa tanto en los presentes planos, como en los antiguos. A la rasante de la citada Plaza de la Constitución y al estar adosada a edificaciones, lo que motiva humedades en mayor escala y de mayor duración, producen putrefacciones siempre nocivas, a la salud pública, hace necesario la antes-dicha reforma de las citadas fuentes, a fin de dotarlas de mayor aireación, mejorar la conducción de las referidas aguas y saneamiento del suelo bajo de la fuente.
Además la calle ya por completo urbanizada en la presente fecha, llamada Alfonso Sala, en su parte comprendida entre la Plaza de la Constitución y la carretera de 3er orden de Viladecavalls a La Puda de Montserrat (després Anselm Clavé), con su correspondiente arbolado, bordillos y un ancho de diez metros (conforme ya se indicaba en el plano de 1892), la que constituye una de las mejores vías de esta villa de Olesa, contrasta con los dos casonas, que frente a la citada calle, sitas en la Plaza de la Constitución existen, quitando la visualidad de ambas, lo que hace más necesaria la realización de la citada reforma, de eliminar del centro de la citada Plaza las dos edificaciones, que de largo, está previsto deben suprimirse.
En la imposibilidad, por el momento de la construcción de un edificio con destino, a Plaza del Mercado, que según se halla en proyecto, debe instalarse en la zona del ensanche, aún no urbanizada en la parte, a que se refiere el referido mercado, se hace necesario, cuando menos organizar, aunque sea al aire libre, otro local, y llenar por el presente, tal necesidad, es otro de los objetivos, a cuyo efecto, aparecerán numerados en metros, los bordillos que rodearán las zona central de la Plaza, a fin de poder fijar sitios y zona de arrendamiento a los vendedores, proporcionando también con su arbolado y bancos que se proyectan, un punto de solaz y esparcimiento a los moradores, sin salirse del casco poblado de la villa”.
Elies
