La música de La Passió fou inicialment concebuda per a ser interpretada per una orquestra de 45 músics, però ja des de principis dels ‘60, el nombre de músics que tocaven cada representació se’n va anar reduint progressivament a causa dels increments del cost que any rere any es produïa, de manera que, últimament, havien arribat a no superar el nombre de 25. A més els solistes, fonamentals en la nostra música, no eren els mateixos cada festa amb conseqüències desastroses per a la qualitat musical de l’espectacle. Com a referència exposem els costos de l’Orquestra i Cors, advertint que el cos reflectit és majoritàriament de músics, però també inclou coristes que, procedents de corals de Barcelona relacionades amb l’Orquestra Estela, reforçaven l’Orfeó olesà. Aquest reforç de la coral era de sis dones i sis homes i l’any 1974 cobraven individualment 700 pessetes per representació.
L’any 1955, l’orquestra cobrava 94.961 pessetes i era aproximadament el 10% del taquillatge i hi havia 34 músics; al 1960 cobrava 138.880 pessetes i n’hi havia 35; l’any 1970 cobraven 360.000 pessetes i n’hi havia 30 i era el 21% del taquillatge.
Sobre el contingut d’aquesta taula hem de fer una apreciació important i és que una cosa és el nombre de músics declarats als fulls de contractes i l’altra el nombre real de músics que venien. De fonts ben informades, saben que molts dies d’aquests últims anys no superaven els 25.
La Passió tenia com a professionals aquests músics, perquè els col·laboradors mai han rebut cap compensació econòmica i l’entitat no podia dedicar més recursos a mantenir la quantitat necessària de músics que el nivell de qualitat de les representacions requeria. Es varen fer intents de millorar el so sense augmentar el nombre de músics, incorporant orgues electrònics, però no varen donar el resultat desitjat. Enregistrar la música va semblar l’única solució viable. Però aquí varen començar altres problemes.
El Sindicat de Músics lluitava perquè en els espectacles no s’hi deixés entrar la música enregistrada, que en aquest període històric s’anava encabint en totes les manifestacions teatrals, defensant els llocs de treball dels seus associats, i no es trobaven músics, ni sales de gravació que volguessin fer aquesta tasca. La Passió decidí fer la gravació a Montpeller, on això era possible, degut al fet que no es podia fer a Espanya, però gràcies a les coneixences que tenien Francesc Vila i Joan Mallofré, director de l’espectacle, amb el músic Joan Moraleda, es va poder fer la gravació en secret a la mateixa Barcelona.
Les despeses de l’enregistrament de la música de La Passió varen ser de 444.868 pessetes.
El conflicte, però, no va acabar aquí. Va haver-hi reclamacions dels músics en defensa del seu lloc de treball, que van acabar als tribunals. Com podem veure La Asociación de Músicos Españoles, en una carta de març de 1976, enviada al Patronat de La Passió, en assabentar-se que la música havia estat gravada, reclamà la reincorporació de la plantilla de músics habitual, d’acord amb el Reglament Nacional de Professionals de la Música. Per altra banda, La Passió es dirigí a l’alcalde d’Olesa, Arseni Martells, demanant, mitjançant una carta signada per una majoria de col·laboradors, que intercedís davant dels Sindicats per trobar una solució al conflicte, donat que els músics afectats estaven disposats a pertorbar la normalitat de les representacions.
En realitat, el conflicte entre La Passió i els músics ja s’inicià uns anys abans, quan es començà a parlar de la possibilitat d’utilitzar música enregistrada en les representacions de l’espectacle i l’Organització Sindical va avisar al Patronat que això podia ser il·legal.
L’any 1976, quant La Passió no contractà els músics de l’Orquestra Estela, aquests es presentaren a l’entrada del teatre en senyal de protesta en cada representació. Finalment s’arribà a un acord amb els músics de l’Orquestra mitjançant aquesta resolució: “Reunidos en la Delegación de Trabajo, por la Asociación de La Passió, Joan Dalmases Muntané, Fermí Pujol Valldeperas y Álvaro Agustí Yatas (asesor), y por la Agrupación Sindical de Músicos Españoles, Sebastià Ribas Llabería, Pedro Iglesias Cardús y José Pablo De la Fuente (asesor), acuerdan:
- Respecto a la reclamación pendiente por salarios ante Magistratura de Trabajo nº13 de Barcelona se transige en este acto con el pago a los reclamantes de 62.400 pesetas que se harán efectivas en la Agrupación Sindical referida, dentro de los siete días siguientes a la firma de este acuerdo.
- En cuanto a la plantilla de músicos que determina la resolución de la Delegación Provincial de Trabajo de fecha 22 de febrero de 1977, se establece que a partir de ahora, la plantilla de músicos será de diez profesionales, elegidos libremente por el Patronato de La Passió, los cuales empezarán a ejercer su trabajo efectivo el dia veinte del mes en curso y sucesivamente los días previstos en el programa, formalizando al efecto el contrato reglamentariamente previsto en la Ordenanza Laboral de 25 de junio de 1963.
- Los colaboradores habituales que como músicos trabajaban en el espectáculo de La Passió de Olesa de Montserrat, con la firma de este acuerdo quedarán por saldados y finiquitados con la citada Asociación una vez percibida la cantidad estipulada y previa su conformidad a través de sus representantes designados al efecto. Leída y hallada conforme, firman los presentes en esta fecha de nueve de marzo de mil novecientos setenta i siete”.
La Passió va haver de mantenir 10 músics com a mínim, lliurament escollits per l’entitat i que se situaven en el seu lloc, amb els instruments a les mans, mentre s’escoltava la cinta de la música enregistrada. Els músics, que algunes vegades n’eren 7, cobraven 600 pessetes per representació. A principis dels anys 80 deixaren “d’actuar”.
Elies
