Un aire càlid envoltava aquell ambient de llums tornassolades, un piano amb ritmes d’altres temps feia amarga companyia a gots plens d’oblit. Era l’ambient ideal per evocar records, però n’eren tants que no vaig saber quin triar. Vaig rumiar que potser podria, en la meva elecció, trair-ne algun. De totes maneres, vaig pensar: “Tant se val, les vivències ja s’hauran aclimatat al seu passat.”
Ella, sí ella, era part integrant del decorat del local, fent competència deslleial a les altres dones que, soles, o acompanyades, parlaven de temes intranscendents. Asseguda estava en un sofà apartat, semblava absent de tot allò que l’envoltava.
Jo escoltava la música suau que em traslladava a altres temps, a altres llocs. En un moment es van creuar les nostres mirades per atzar i vam quedar tots dos sorpresos: anys enrere havíem coincidit en alguns llocs, però mai no hi va haver cap mena de conversa entre nosaltres.
Ja era molt tard i em vaig disposar a marxar, però va ser en aquell moment quan ella se’m va acostar per saludar-me, vam parlar de les casualitats que sovint passen.
Continuava la música amb cançons d’altres temps… els nostres, ens vam acomiadar amablement i vam quedar la setmana que següent en aquell mateix establiment.
Vaig anar-hi repetides vegades, però mai la hi vaig veure. Mentrestant, la música m’interrogava sobre el meu passat. En un moment determinat em vaig adonar que passat i present s’anaven confonent: imatges, llums i músiques envolten el nostre enteniment. La velocitat és tanta, que apareixen les visions, reals o no.
No vaig voler aprofundir més en aquells pensaments: l’important per a mi va ser que una visió em va fer recordar per un moment que una coincidència desbarata la realitat. I és que al meu interior, la presència d’aquella dona, va fer obrir les portes de l’oblit.
Josep Duran
