Un lector, en Jordi, va escriure, després dels seus habituals recorreguts per les perifèries olesanes: “Els vessants dels nostres turons amaguen, al marge de les tristes oliveres, indrets infectes. Aquests veuen passar els dies farcits de barraques decrèpites, abocaments abominables de tota mena de materials i altres circumstàncies com ara allotjar impassiblement la merda que deixen al seu pas els entrompats caçadors locals. Indignants vergonyes de les quals ningú gosa parlar-ne i molt menys posar-hi remei. Oi, Fundació Agrícola Olesana? Mentrestant anem fent el tòtil amb propostes com ‘És temps d’olives, és temps d’oli’”.
