“Pobre filla. Aquesta nena no se’n sortirà mai. Viure aquesta situació, amb una dona malalta com a mare… Sí, noia, és la vida, què hi farem”.
A vegades, havia ensumat el verí agre i d’un verd llefiscós en sortir dels llavis encongits de les seves tietes. Aleshores, alguna cosa li cremava per dins, com si un cuc li rosegués l’estómac.
Potser, la mare dormia. Fos l’hora que fos: sempre dormia.
Si apareixia el pare, un silenci feixuc embolcallava les mirades. Per a ella, les seves paraules eren clarianes que anunciaven una primavera. Cert era que ni tan sols calien els mots. Quan el pare la mirava, mil significances encaixaven en la seva vida incòmoda. El pare era exigent amb ella. Ho era perquè sabia que la nena sí se’n sortiria, que es convertiria en una dona feliç i amb empenta.
El pare n’estava molt, d’ella. La somiava com aquella dona ferma i amb prou enteresa com per travessar sense estremiments les tempestes del destí.
Un dia li va regalar un llibre i li va explicar “És un clàssic molt antic, però t’agradarà. És la història de quatre germanes. Pren molta atenció a la Jo: és un personatge que t’arravatarà el cor”. D’ençà d’aquella lectura, del melic d’aquesta noia de ficció es va desendollar un cordó umbilical que la connectà amb la literatura. I s’inicià en la narració de relats. El pare ja la imaginava com una virtuosa escriptora quan llegia aquells contes infantils i fixava la seva mirada en els seus ulls ametllats: “És molt bonic, filla, però, com el podries millorar encara més?”. El pare no es conformaria sinó amb la versió excel·lent d’ella mateixa. A vegades, s’enutjava amb el pare: “per què mai res estava perfecte a la primera lectura?”. Sempre era en la segona versió en la que li deia “Ara sí, filla, està insuperable.”
Una tarda assolellada d’octubre, va sorprendre un dona explicant el mite de Pigmalió a una adolescent com ella i, a poc a poc, va comprendre. Molts anys més tard, va escriure les memòries del pare. Al protagonista, el va anomenar Pigmalió.
Eva Sánchez-Paniagua
