Les primeres referències de l’Hospital les tenim al segle XV “Un hospital de malalts, pobres i peregrins”. Un dels primers portals que es varen fer va ser l’anomenat Portal de l’Hospital o de Viladoms, que començava al final del carrer Ample. La sortida de la vila o Portal del Nord, era a l’extrem de la Plaça Nova, la qual no era ben bé tal plaça fins el 1613, sinó el camí que sortia, passant pel davant de l’Hospital. A l’esquerra del camí (abans, Camí del cementiri i més tard carrer Hospital) hi havia el fossar o camp del cementiri; aquest fossar comprenia des d’on l’hem conegut com a ca l’Eloi fins al final de dit camí de l’Hospital (final del carrer Ample). Hi va estar fins l’any 1856, i al costat la capella, on avui hi ha la casa del Sadurní Paltor, però cap mena de casa o edifici.
Aquest primer hospital d’Olesa estava situat just fora murs, junt però fora al Portal de la Creu Reial, segons documents dels anys 1707, 1708 i 1709. Aquest hospital estava a mà esquerra a continuació del Portal, en les dues primeres cases, la primera que fa xamfrà amb els dos carrers i la segona avui enrunada. Tenia una altra porta que donava a aquest camí públic. Així, a qualsevol hora de la nit que passés un peregrí, hi podia tenir acolliment en la seva ruta d’anada o tornada de Montserrat i especialment abans d’emprendre la seva última i definitiva jornada de camí des d’Olesa.
Aquest antic hospital era destinat als pobres, tant de la vila com forasters i a pelegrins. També era la d’acollir algun empestat en grau molt avançat en èpoques d’epidèmies. El trasllat d’una persona pels carrers de la vila hauria suscitat protestes o divergències. Del seu ingrés per la porta falsa ningú se n’adonava. Com és natural, no devia faltar-hi la deguda assistència, però si malgrat i tot moria, després d’ajudar-lo a ben morir, el difunt era enterrat al fossar o al verger de la rectoria, per tal d’evitar cap mena de complicació.
Va ser fundat en temps dels Abats Benedictins de Montserrat, Garcia Jiménez de Cisneros (1499-1510) i Pedro Burgos (1512-1536), com a Hospital de pelegrins que pujaven al Santuari de la Mare de Déu. Era sostingut econòmicament per donatius i censos de persones caritatives de la vila.
Anys més tard, l’Hospital fou traslladat vora la plaça de l’Església al carrer nomenat de l’Hospital. Aquest edifici fou enderrocat a les darreries dels anys setanta del segle XX. Un document de l’any 1767 acredita que l’Hospital era propietat del Comú d’Olesa i que té un metge cirurgià que cobra 320 rals a l’any, i un infermer, 160 rals.
L’any 1565 aquest portal es traslladà on ara és el portal de Santa Oliva, on es va edificar l’any 1675 la capella damunt el portal i es donà llicència per oir missa; és l’únic portal que no tenia habitatges damunt i per això es va poder construir la capella. En època conflictiva el portal servia de guaita i assolia un clar caràcter defensiu, per això fou fortificat degudament primer durant la Guerra de la independència i més tard per refusar eventuals atacs carlins. L’any 1841 es procedí a desmuntar la fortificació.
L’assistència als parts abans a Catalunya, estava, i només algunes vegades, a càrrec de dones que tenien certa experiència pràctica però sense formació teòrica. Quant parlem de naixements hem de parlar també de llevadores. La falta però, de preparació d’aquestes tenia a vegades conseqüències greus i encara més quan calia una cesària, però els cirurgians no podien o no volien intervenir per una mena de pudor o tabú. Fins els segle XVIII no van començar a involucrar-se els cirurgians en l’assistència als parts. Les llevadores assistien les dones en els parts i les dides (dones que alletaven un lactant que no era el seu fill) s’encarregaven de l’alimentació dels infants. Les llevadores, fins i tot, en cas de la possible mort del nadó, administraven els sagrament del baptisme. A Olesa es troben en els llibres sacramentals conservats a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria, repetides referències a aquests baptismes fets “en cas de necessitat”. A Olesa, en aquests anys, ja exercien llevadores sense estar titulades, una tasca que ha estat portada al llarg dels anys per dones que tenien aquesta habilitat.
Aquí a Olesa la majoria d’olesans naixien a casa seva, i a vegades amb certa dificultat, tot i que venia la comadrona a casa; avui dia afortunadament ho fan als hospitals i amb molts més mitjans per la seguretat de la mare i del nadó.
En els segles XVI i XVII, al registre de baptismes de la Parròquia d’Olesa, que es conserva en molt bones condicions, s’observa que el nombre de naixements entre el període de 1585 i 1594 varen ser els menys favorables amb 20 i 24, i entre els anys 1697 i 1707 amb 98 i 104, els de més anotacions.
El 1913 arribaren a la nostra vila les religioses de l’ordre de les Josefines de Vic per realitzar vetlles domiciliaries de malalts i tenir cura dels ingressats a l’Hospital. Primer vivien al mateix edifici, més tard es llogà una casa al carrer de Dalt, just la que tanca el carrer, fins que posteriorment passaren a una casa al carrer de la Mercè (d’en Marcet) fins l’any 1949. Aquest local, avui dia tapiat, està quasi al davant del pati del col·legi de les Escolàpies.
En acabar la Guerra, les monges Paüles foren restablertes al seu convent i les monges Josefines varen anar a una casa-hospital al carrer de la Mercè, 10, alternant amb el que quedava del primitiu i malmès hospital.
Un nou Hospital al Carrer Colom
L’estat de l’hospital era cada vegada més llastimós i l’any 1913 l’Ajuntament pretengué fer un nou hospital; calgués esperat fins el 3 de gener de 1928 per a la seva construcció al carrer Colom, a càrrec de l’arquitecte Josep Ros i Ros i del constructor Pere Roca i Marcet. Per construir el nou hospital cal destacar la família de Lluís Puigjaner, que cediren el terreny, el metge Francesc Carrera i la seva dona Dolors González, deixant el seu patrimoni personal i econòmic a la vila d’Olesa, mitjançant testament i nomenant marmessors a l’Alcalde Salvador Casas Baltasar, Francesc de Paula Badia i Tobella i a Arseni Sala Dinarès, amb la condició de que tot fos per l’hospital i unes escoles per a la mainada. Francesc Carrera va ser testimoni, com a metge, de les males condicions sanitàries i poca cultura dels olesans pobres, situació general en tot el país en aquella època.
Salvador Casas, mossèn Montcunill i els senyors Corbera i Nicolau Usart de Terrassa foren veritables ànimes, entre altres, de tirar endavant projectes com el de l’hospital.
El nou hospital de Nostra Senyora de Montserrat d’Olesa, fou inaugurat el 25 de gener del 1949, després de 21 anys (les obres començaren el 1928), degut a les interrupcions, una d’elles la Guerra Civil. Es va habilitar una sala amb equips necessaris per atendre parts que no tinguessin complicacions. L’any 1958 s’inaugurava, en unes dependències de l’hospital, un dispensari equipat per a primeres cures, que, en cas d’emergències o accidents, evitava anar als domicilis particulars del metges locals.
Actualment l’edifici del nou hospital acull la Residència d’Avis Nostra Senyora de Montserrat.
1792: una Caserna Hospital destinada a la tropa
Durant l’edat moderna l’allotjament era obligació que s’imposava a la població de proporcionar un lloc on hostatjar-se als soldats dels exèrcits reials europeus quan viatjaven o guerrejaven en un lloc determinat. Aquesta pràctica no va començar a desaparèixer fins que es construïren les primeres casernes militars. En cas de que la població no disposés d’un hostal o lloc per allotjar els soldats, cada casa, menys les dels clergues, els nobles i els que gaudien de categoria de ciutadans, estava obligada a proporcionar-lo, però només en les següents coses: sal i vinagre per amanir, foc per escalfar-se, una taula on menjar i els serveis domèstics necessaris. La resta de despeses lògiques (com ara el menjar) els soldats estaven obligats a pagar-les. La monarquia espanyola va fer un ús sistemàtic dels allotjaments per ocupar militarment Catalunya que s’aferrava a les seves lleis sobiranes.
Dues coses van fer que els olesans es plantegessin construir una caserna. La primera que els soldats abusaven de la població fent ús de la seva força, i l’altre que hi havia soldats malalts i els propietaris no volien contagiar-se. La construcció de casernes pagades pels propis municipis van alleugerir la pressió sobre la població. L’allotjament es va acabar abolint definitivament l’any 1837.
L’any 1792, el regidor decà de l’Ajuntament d’Olesa, Josep Casals impulsa construir una caserna-hospital. L’hospital s’hauria de construir del sobrant dels arbitris de la vila, tant el terreny com la despesa de construcció. La primera intenció va ser construir-lo prop de la riera de Can Carreras però no es va veure factible. El fiscal contesta a l’Ajuntament i la Junta de la Vila de Olesa, sobre el permís “per a construir una casa còmode que sirva d’Hospital als soldats malalts que contínuament passen a prendre les aigües minerals, molt beneficioses, anomenades de La Puda”. Hem de dir que el primer edifici del balneari, com a tal, no es va construir fins l’any 1834, i eren dos edificis de banys, un a cada banda del Llobregat. El 12 de juny de 1792, Pau Antoni Alavedra, pagès, va vendre per 300 lliures catalanes a Josep Casals, Llorens Cortada, Franco Cortés, Josep Dinarés, Ambrós Artés i Felip Esplugas, Regidors de la Universitat d’Olesa, en nom del Comú, un tros de terra per edificar-hi una casa que serveixi per Hospital Militar .
L’antic hospital a la riera de can Llimona, un cop que els militars no l’utilitzaren fou propietat, l’any 1846 de la família Matas-Coscoll, més tard fou de Joan Batallé i l’any 1933 fou de Josep Tarrida, que el va vendre a l’Ajuntament d’Olesa l’any 2005.
Elies
