Era un dia calorós d’estiu. Vaig decidir d’anar a la platja. Havia treballat molt aquella setmana i necessitava descansar. Quan vaig arribar al poble mariner, i després de deixar aparcat el meu vehicle, vaig anar directament a la platja, vaig agafar una gandula i vaig decidir prendre el sol. Portava un llibre perquè m’acompanyés durant un parell d’hores.
Cansat de ser-hi, i quan ja era hora de dinar, vaig pensar anar a un restaurant que era en un poble molt proper i que un amic meu m’havia recomanat. Em va dir que era molt petit, però que tenien unes especialitats molt recomanables. Ràpidament, vaig ser davant de l’esmentat restaurant i vaig deixar el cotxe aparcat.
En entrar vaig poder comprovar que era molt petit: només hi havia quatre taules, i tres ja estaven ocupades. La senyoreta que em va atendre em va dir que tenia sort, i que, si era del meu gust, podia ocupar-la. Vaig assentir i em vaig dirigir a taula.
De seguida, la senyoreta em va portar la carta/menú i vaig escollir el que em va semblar més interessant. Mentre esperava el primer plat, vaig observar els altres comensals: en una taula hi havia una parella d’adolescents parlant molt distesos, a l’altra hi havia la clàssica família, els pares i els seus dos fills: nen i nena, i ja a la tercera taula, hi havia una parella d’edat ja una mica avançada.
Mentre observava aquelles persones, em vaig dir: quina cosa més curiosa. Aquí, en aquest petit espai, hi ha representat el transcurs de la vida, és a dir, adolescència, maduresa i vellesa. Curiós de veritat.
De seguida la senyoreta que em va atendre, em va anar portant els plats sol·licitats (per cert, un menjar molt ben preparat, amb un gust exquisit en la seva presentació). En acabar, vaig pagar la factura i vaig sortir de l’establiment, vaig agafar el cotxe i vaig posar direcció al meu domicili.
Quan havien passat dues setmanes –l’estiu encara era al seu apogeu– vaig decidir fer el mateix que la vegada anterior, i després d’un petit bany, vaig tornar a aquell restaurant.
Hi vaig entrar i… ves quina sorpresa! Les quatre taules, la buida i les altres tres, estaven ocupades exactament igual que l’altra vegada; la parella d’adolescents, el matrimoni i els seus dos fills, i les dues persones grans, tot exactament disposat a les mateixes taules… De debò que em va sorprendre enormement.
No m’ho podia creure, quina mena de casualitat era aquella? Amb l’atreviment que gasto, vaig preguntar a la senyoreta que em va atendre per aquella circumstància, i la seva resposta va ser molt lacònica, em va dir: “Aquestes persones acostumen a venir molt sovint”. No vaig contestar. Vaig demanar el menjar amb els mateixos plats que l’altra vegada i, en acabar, vaig pagar i vaig sortir. De tornada a casa, no podia treure’m del cap aquella situació tan peculiar i tan estranya.
S’acabava l’estiu, ja començava el temps a refrescar, vaig decidir anar per darrer cop a la platja. Vaig fer exactament el mateix. Bé –tot s’ha de dir– al meu interior estava una mica dubitatiu d’anar o no anar a aquell restaurant; tenia un mal presagi, però, és clar, el menjar estava molt bé i els preus molt competitius…
Vaig agafar el cotxe i em vaig apropar al restaurant, i heus aquí la meva sorpresa en comprovar que el restaurant no existia. En el seu lloc, hi havia una botiga de mobles. No ho vaig entendre.
Com podia ser que en tan poc temps haguessin canviat de negoci? A banda, el més curiós del cas és que l’edifici era diferent. Això sí, era el mateix carrer i el mateix número. Vaig quedar totalment absort.
Vaig anar cap a la botiga de mobles. Un senyor va venir a saludar-me molt sol·lícitament i em va preguntar quin tipus de moble volia. Li vaig contestar que no venia a comprar res, només volia saber com era possible que en un parell o tres setmanes havien canviat el restaurant per la botiga de mobles. L’home, molt sorprès per la meva pregunta em va contestar:
—Senyor, aquesta botiga de mobles fa més de deu anys que existeix.
Li vaig contestar que això era impossible, ja que en dues ocasions anteriors, i en un termini d’un mes havia estat menjant en un restaurant ubicat exactament en aquest lloc. Molt correcte, el cavaller només em va dir que jo estava confós, i que el disculpés, perquè havia d’atendre a una parella de nuvis i estaven triant uns mobles. Em vaig girar, i em vaig endur una gran sorpresa: la parella era aquella amb la qual havia coincidit al restaurant.
No m’ho podia creure. Com era possible aquella situació? Estava una mica marejat i vaig sortir a l’exterior, vaig mirar a banda i banda del carrer i vaig poder comprovar que en les dues vegades que havia estat allà, les cases adjacents encara eren les mateixes. Què estava passant? No entenia res.
En apropar-me al meu vehicle, –com que estava una mica marejat, em vaig recolzar a la carrosseria– de sobte vaig sentir una veu que em diu:
—Senyor, senyor! Es troba bé, que li passa res?
Vaig mirar aquella persona, que anava acompanyada d’una dona i de dos nens i vaig exclamar “Però per Déu que és això!” Aquella família era també la del restaurant! Allò ja era massa, què m’estava passant? Em vaig preguntar: “Em dec estar tornant boig. No pot ser, soc una persona normal i mai no he tingut al·lucinacions. A part, estic desenvolupant un treball professional molt meritori que m’exigeix una màxima atenció.
Vaig agafar el cotxe per sortir ràpidament d’aquell poble, vaig parar en un pas de vianants, per cedir el pas a un matrimoni, i allà sí que se’m va glaçar la sang: aquelles dues persones grans eren les del restaurant.
Ah, per cert, jo continuo amb la meva vida professional com sempre, i mai he comentat al meu cercle d’amistats el que em va succeir en aquell poble, no fos que…
Josep Duran
