Les notes anaven caient una a una d’aquell vell piano que tantes nits em va acompanyar. Tarda grisa de tardor. El bar, fet de fustes d’algun vaixell en debastallament, li donava un aspecte fantasmagòric. Vaig mirar la mar que m’oferia les seves altes ones rompents i amenaçadores.
Assegut molt a prop de la finestra, podia veure amb tota claredat que alguna ona arribava fins al majestuós far que era prop de l’esmolat penya-segat.
Estant en les meves cavil·lacions, es va apropar el cambrer i em va indicar el tancament del local; el vaig mirar atònit. Com podia tancar-lo si amb prou feines feia cinc minuts que hi era? S’anaven apagant les llums indicant el tancament.
En aquell moment va entrar per la porta una dona de mitjana edat. Em va saludar, i es va excusar de la seva tardança. No vaig entendre res. No coneixia aquella senyora… el curiós del cas és que s’assemblava molt a la jove que jo estava esperant.
Em va agafar el braç i em va dir que era ja molt tard i que havíem d’anar a casa. Em vaig deixar portar per aquella dona, i en passar prop del piano, em vaig ajupir per recollir unes notes que a terra quedaven.
Un dia, al cap d’uns anys, em vaig acostar a aquell bar on havien passat aquells fets… No existia! Tampoc la platja amb les seves ones. Prop d’allí, a un costat d’unes roques, hi havia les restes d’un piano; el vaig observar, i vaig veure que també les seves notes havien
desaparegut.
Mentre intentava recordar, de lluny vaig sentir la melodia dels meus somnis: les notes s’havien salvat, però no els meus records, que van ser tràgicament esborrats de la meva ment.
Josep Duran i Usón
