Assegut en un banc d’una estació ja abandonada, hi havia un home esperant l’arribada d’un tren. Aquest havia de fer el seu darrer viatge amb destinació al no-res.
El silenci més absolut es va veure trencat pel cruiximent dels raïls ja vells i rovellats.
L’aparició del monstre de ferro, -amb el seu xiulet ja extenuat-, va anar apoderant-se lentament del paisatge sec. Sec, com sabana africana.
Tenia els vagons atrotinats, i els vidres de les finestres estaven totalment trencats, vidres que en un altre temps, havien estat mirall dels passatgers que feien els seus viatges de plaer i de diversió; els seients, coberts d’una pols d’anys, quedaven al mig dels passadissos solitaris i abandonats.
Atònit i meravellat, no va tenir el coratge de pujar en aquest tren que feia anys que estava esperant.
Una última ranera va bufar la màquina en senyal de partida, però el passatger va voler esperar l’arribada d’un altre tren més còmode i més elegant, ignorant que a l’últim tren ningú no pot escollir motllures i seients vellutats.
L’últim tren sempre estarà buit d’adorns. Només hi haurà pols, quietud i desengany!
Josep Duran
