Era tarda d’hivern, no feia sol, els núvols eren amos de la terrassa del bar solitari i malenconiós. Vaig voler ser amic dels coloms immisericordes. Ells, per descomptat, m’ignoraven, però, així i tot, els vaig voler acompanyar amb la meva vista en el seu afany d’aconseguir el seu aliment diari. Em vaig girar. Una jove d’aspecte molt modern, és a dir, amb pantalons foradats d'”alta generositat”, va reclamar la meva atenció i la del cambrer que, sol·lícit, la va atendre portant-li un cafè amb llet: “minvada substància” – vaig pensar – per a una persona de tant d’atreviment.
Impertèrrita, la pluja continuava, i la humitat registrada al baròmetre Torricelli, indicava que aniria a més.
En un moment inesperat, va lluir el sol entre els núvols grisencs; la jove, els coloms, el cambrer i jo, encegats per l’efecte atmosfèric, ens vam posar les ulleres de Sol, excepte els coloms, que continuaven el saqueig a sobre de les taules.
El baròmetre anava marcant graus en positiu, ja no era hivern, era ple estiu, en un instant vaig comprendre que les circumstàncies varien segons Torricelli, com la jove dels pantalons amb forats, que lluïen el desitjat, o no… qui ho sap.
Vaig pensar que era millor que no plogués, els coloms se’n van anar a les seves cases de fang, el cambrer deambulava al costat de la jove, i jo era tan sols un mer espectador. Vaig creure que un invent com el baròmetre, ens feia comprendre que les situacions canviants poden fer variar el nostre ànim.
Es va aixecar la jove de la cadira, i en aquell moment els núvols es van fer càrrec de la situació. Adeu, esperances somiades… va tornar l’hivern.
Josep Duran
