Setembre és el mes que indica, inexorablement, l’inici del curs escolar i també d’alguna manera, el final “oficial” de les vacances, potser més per una sensació col·lectiva que per realitats individuals, però és aquí, el mes de setembre, esperançador o amb el pes de la fatalitat perquè tot torna a ser com abans del descans estiuenc. Comencem a pensar en el proper pont, en quin cap de setmana serà el que ens puguem fer il·lusions per evadir-nos del dia a dia i canviar els hàbits quotidians de despertador, obligacions i jornades de vuit hores.
La rutina ens abraça un altre cop i el nostre punt de mira és l’agost de l’any que ve, sense importar, potser, el bo que ens queda al davant amb cada nou dia que se’ns presenta.
En aquest sentit seria interessant reflexionar sobre com transitem el nostre camí, sobretot en aquests temps hostils, de convulsió mundial (i la guerra d’Ucraïna no és la responsable de tots els mals que hi són), de manca d’horitzons clars, d’una motivació que no arriba perquè l’entorn no ens acompanya. Potser la clau la tinguem cadascun dins nostre i no ens adonem. L’altre dia pensava en la paraula “utopia” i vaig buscar el significat googler: “Idea o representació d’una civilització ideal, fantàstica, imaginària i irrealitzable, paral·lela o alternativa al món actual”. Podria ser possible? o ja la seva definició planteja la impossibilitat de dur-ho a terme? El que no diu és que ningú ens treu la possibilitat de somiar-ho…
Anem més al banc que a la biblioteca, fem servir més la vista per evadir-nos amb el mòbil que per mirar els nostres fills, veig joves més interessats en l’instagramer món de cara a la galeria que en els problemes del company/a, polítics –de tots els nivells- més pendents de les properes eleccions que a conèixer la realitat dels seus conciutadans/es i intentar promoure polítiques reals d’acció concreta per mitigar els veritables mals de cap actuals (atur, inflació, augment de preus, manca d’oportunitats, etcètera).
Hi ha tutorials per a tot i “experts” que tenen èxit a les vides alienes menys a la seva pròpia. Tot això cansa. Cansa mesurar la quantitat de seguidors que cal tenir a les xarxes, per no sé quin objectiu; cansen les persones que et recepten la felicitat a cop de posts, que valoren més el continent que el contingut. La nostra realitat és la que és, independentment de filtres, lluentors i edicions efímeres d’imatges. Teniu sentit influenciar, viralitzar i la tira de verbs nous moderns que apareixen quan ens costa conjugar els més simples com sentir, valorar, mirar, reflexionar i empatitzar? Cansen aquestes i moltes altres coses, aquí n’he dit algunes, en tens més? Salut!
08640
