Potser és el trepidant esperó amb què el seu peu descarrega la ràbia, allò que provoca empremta ensangrentada a la pell del cavall.
Crits de dolor pel camp escampa l’equí; la nit no és propícia per a la compassió.
El camí, cada cop més llarg i difícil, es difumina entre l’esquerda abrupta del bosc.
Ja no importa la batalla, la raó és abatuda pel furor de l’enemic.
Cavall i cavaller ja no es distingeixen, tots dos són traspassats per la rosada.
I els dos éssers, ara ja només un, moren per defensar la raó pura, davant d’un enemic irracional que no li importa res en aquest món, només la victòria pírrica. Aquest serà el baluard del no-res.
Josep Duran
