Com no abominar dels caçadors i el seu rol nefast quan en menys d’un minut, amb la mirada glaçada de perplexitat, reculls i reuneixes a les teves mans un bon grapat de cartutxos expel·lits a discreció en el cim del turó del Serrat!
A mesura que dalt de les meves espatlles s’amunteguen els anys, decreix l’ànim d’adhesió a aquest món tal com és i minva l’afecte per una humanitat que no és pas que es precipiti en un abisme sinó que n’emergeix i s’hi ha habituat indiferent. Davant de comportaments incívics i notòriament perniciosos com aquest que en resulta de les reiterades i enutjoses jornades de cacera, un servidor pren plena consciència de la necessitat de rebutjar la realitat tal com és.
Sortir a la muntanya a partir de la tardor és sinònim d’acabar ple a vessar d’una repulsió sense disfressa, pura i tangible. La nàusea o directament el vòmit, són l’espasme de rebuig que ens mostra que la nostra dignitat continua intacte i ens preserva de caure dissolts en l’apatia. Quan sóc testimoni dels efectes que tenen en el nostre entorn les envanides desfilades d’escopetes, exhibides per uns rostres retips i maculats per l’ansietat d’empaitar perdius, senglars o qualsevol bèstia que no siguin ells mateixos, em pregunto qui ha eximit a aquesta gent d’evolucionar. Com una fiblada inesperada, a mode d’elegia subliminal, em sacseja la certesa que sota aquesta parafernàlia pseudomilitar, clama en veu baixa la idea que la naturalesa ha perpetrat una agressió assassina cap a si mateixa permetent l’existència de l’home.
És tan emètica l’empremta que imposen aquesta corrua de depredadors abillats amb la canònica vestimenta de camuflatge, gairebé sempre complementada per les armilles de coloraines que els acaba per empolainar vistosament, que al veure tota una posada en escena tan mediocrement “canyí” i pintoresca em costa Déu i ajut no excretar gavadals de bilis incandescent. Un cop deglutit el fàstic, però aïllat indefinidament en una esfera de repugnància, em trobo embotornat de manera violenta pel convenciment que aquest món no és pas el que desitjava, no és el que desitjo pel meu fill, ni és el món al qual puc habituar-me.
El més trist de tot és que si bé les deixalles multicolors d’una caterva de talossos anomenats caçadors han esdevingut en mi una revelació, tot el contrari els succeeix a moltes altres persones les quals sovintegen el mateix espai sollat pels caçaires que jo trepitjo, però en el seu cas, per efecte d’una obnubilació sobrenatural, continuen sortint a la muntanya sense que res pertorbi la seva perspectiva lúdica i el seu ànim somrient i festiu; cap misèria aliena pot penetrar l’espai en la seva consciència consagrat a les pròpies.
J.A.S.
