El passat 3 de novembre va fer tres anys que ens va deixar, malgrat que no volies fer-ho i que vas lluitar fins al teu últim alè, no va ser possible retenir-te més temps al nostre costat. La teva força ens va donar esperança i el teu coratge la fe necessària, però no va poder ser.
En aquests moments vivim temps difícils i complicats perquè estem lluitant contra una pandèmia global que ha canviat definitivament la nostra existència i la nostra manera de veure el món. No podria explicar-te amb paraules tot el que la COVID19 s´ha emportat per endavant: vides d´amics i coneguts, feines, il·lusions, projectes, molt dolor i molta angoixa.
Aquest món ja va començar a ser diferent quan vas marxar en cos però no pas en ànima, un món que va trontollar als nostres peus sabent que ja no et tornaríem a veure, però és que el teu llegat és tan gran que no passa un dia que no recordem els moments viscuts plegats amb alegria, nostàlgia i tristor, no t´ho negaré. Aquell record que feia mal, ha esdevingut un record perdurable, melangiós. El fet de recordar-te agafa una dimensió humana que és molt difícil de descriure en un tros de paper.
Mirant amb perspectiva i a cop de temps, matisant les males estones i recordant els moments agradables, pots arribar a baixar el llindar de la tristor i de l´absència i transformar-lo en quelcom positiu per a la nostra vida, sense tu. Recordar-te ens fa forts, recordar-te ens fa sentir privilegiats, recordar-te ens fa sentir orgullosos d´haver compartit la vida amb tu i això no ens ho pot treure ni el temps ni ningú: ets part inherent de la nostra existència.
I la Maria Teresa, la teva dona, l’Enrica, la teva jove (a la que consideraves una filla), i jo mateix, seguim estimant-nos mútuament i vivint intensament sabent que tu ens cuides i ens ajudes. Aquesta estimació que ens tenim, fa que sigui més suportable la situació que ens ha tocat viure amb la pandèmia. Pensar que finalment tornarem a viure en harmonia, plenitud, equilibri i unió entre totes les persones que ens estimem, és el que fa tirar endavant i veure un horitzó a tot aquest malson.
Segueixo recordant-te cada divendres amb les meves “Cartes al meu estimat pare”, m´agradaria poder dir-te l´any vinent que he fet un llibre amb totes elles, seria el millor homenatge que et podria fer.
Dona un petó al tiet Jaume (que el pròxim 16 de novembre farà dos anys que també ens va deixar) i a la Mercè, la meva sogra, que ja en fa cinc que no està amb nosaltres, i un petó molt especial i molt fort per a tu papa… T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre, no ens oblidem ni un segon de tu…
Jaume Mañà i Casals
