Escric per expressar la meva opinió sobre la destitució de l’antic director de l’Escola d’Arts i Oficis, en Joan Jorquera. Jo vaig treballar durant el curs 2024-2025 a l’escola, com a professor de Filosofia i Debat en l’anomenat “Club de la Cicuta”. És des d’aquesta perspectiva que puc donar la meva opinió. No gaudeixo d’un coneixement profund de la situació de l’escola, de la gestió, dels diferents parers, etcètera. Sí tinc certes nocions ja que el Joan va voler sempre mantenir-nos a l’equip informat de com anaven les coses.
Si, doncs, no disposo de la suficient informació, què em mou a voler donar la meva opinió? Senzillament, que jo crec que en el que ha succeït s’hi reflecteix una tendència que està enverinant tota la societat i que cal començar a anomenar-la. Allò que no s’anomena, agafa poder.
Jo no puc argumentar amb números, amb dades, amb tècniques de gestió adequades…, no puc fer una valoració des d’aquesta perspectiva. Però em pregunto per què aquest criteri ha de tenir més valor que no pas la perspectiva humana des de la qual està clar que el Joan era un director excepcional de l’escola. El Joan era una persona que vivia l’escola. I des d’aquest viure-ho, ell l’omplia de vida. La seva disposició, enginy, creativitat, i bona voluntat donaven fruits de vida, dotaven la institució d’allò que realment només hauria d’importar: que tenia sentit, que aportava vida i valor al poble; que florien projectes, que hi havia iniciatives, que s’experimentava, que s’acollia, que era un lloc de benvinguda per les inquietuds humanes i de creixement artístic i personal dels seus alumnes… En definitiva, tot allò que fa que la vida sigui realment vida.
Com és possible doncs que una persona que aporta aquestes qualitats a una entitat el propòsit de la qual ha de ser, precisament, dur aquestes qualitats, hagi estat destituïda?
El Joan era fill del seu pare i la seva mare, com ho som tots nosaltres, és a dir, tenia les seves peculiaritats. El tracte amb ell podia ser més o menys complaent en funció que com t’escaiguessin aquestes peculiaritats seves, però sempre fins on puc recordar s’havia mostrat obert, amb actitud constructiva, i posant el bé del nostre poble al centre i això ho traslladava a les seves relacions i el seu tracte amb les persones.
L’única explicació que hi veig darrere (des de la meva perspectiva, que és limitada, com tota perspectiva) és que el Joan no posava els diners per sobre de les persones. Crec que el Joan era conscient que tota institució necessita que els comptes quadrin. La seva posició no es basava en una espècie d’ingenuïtat o ceguesa respecte a aquest fet sinó de la lluita, podríem dir, espiritual d’impedir que l’imperi dels números passi per davant del servei, el bé i l’amor a les persones.
El Joan es resistia a deixar que els comptes tinguessin l’última paraula i, per tant, tinguessin poder per despullar l’escola del seu objectiu últim: fer el màxim bé al poble; ser plataforma per les seves inquietuds artístiques, des de l’acolliment i la llibertat en plenitud, ser un lloc on florissin les arts i els oficis de la gent d’Olesa de Montserrat.
Crec que aquest ha estat el “mal” últim del Joan. No voler entrar en el centrifugat que esmorteeix, corromp, empetiteix el sentit de les institucions per l’imperi dels números i els comptes. Aquesta veu diabòlica que xiuxiueja que si no quadren els números, res és possible; que primer cal considerar el calaix, i després ja veurem què podem fer. El Joan ha posat per sobre les persones i ha lluitat perquè així es fos durant tres anys. Però finalment ha sortit centrifugat ell i és una autèntica pena i una pèrdua pel poble.
Segur que en aquesta lluita el Joan ha comès errors, hi hauria coses que podria haver fet millor, hauria hagut de comunicar més, i en definitiva, imagino que es deuen haver produït coses que justifiquen, davant dels ulls de qui no estigui en sintonia amb la lluita per posar el bé i l’amor a les persones per davant de tota altra consideració, la seva destitució.
Però el fet és que el poble ha perdut una persona que s’atrevia a fer el que tants altres haurien de fer perquè les institucions siguin verdaderament un lloc de riquesa i bé pel poble. Ara, Arts i Oficis s’exposa a que aquesta vida que havia florit, s’esmorteeixi, es torni gris, i acabi estant en la línia de tantes i tantes institucions que, per posar els comptes per davant de tot, acaben perdent el sentit, es corrompen i acaben sent més una font de problemes i tedi que una benedicció per la gent. Qui vulgui un exemple d’això, que miri de fer un tràmit àgil a l’administració o d’arribar amb tren puntual. Preguem perquè això no passi a Arts i Oficis.
Adrià Montoro Falcó
