A principi del segle XIX, dins d’aquest petit poble es succeïa una activitat febril. Els camps es treballaven seguint el cicle agrícola i a la zona de la riera de l’Oromir (costat de la Font d’en Roure) els trulls de l’oli premsaven durant els mesos d’hivern i els paraires tenyien i adobaven les seves peses tèxtils a les bases i fonts.
Durant els mateixos anys, hi va haver una gran arribada d’emigrants en la seva majoria procedents d’Occitània, que buscaven feina. Però no tots eren pastors, jornalers i traginers, sinó que també hi havia artesans amb oficis ben diversos (picapedrers, mestres de cases, fusters, ferrers, teixidors, etcètera) que cercaven una oportunitat i un lloc on exercir el seu ofici. Com que no posseïen terra, les seves mans era el seu capital. Buscaven un ofici i arrelaren aquí sense masses problemes. La gent del país tenien com aspiració ser pagès, no tenir botiga ni taller, sinó terra. Les relacions amb l’exterior del poble es feien a través de rudimentaris camins de ferradura i la barca sobre el Llobregat que era el nostre lligam amb Montserrat.
És un fet palès que, en aquest temps que vivim, cada dia s’acusa més l’allunyament de la joventut d’aquells oficis que comporten un llarg aprenentatge. A aquesta circumstància, cal afegir-hi els que ha comportat la revolució industrial dels darrers anys, que amb la perfecció de les màquines que ho fan tot, ja no cal tenir un ofici. Així han anat desapareixent els oficis que havien estat l’orgull de Catalunya: els courers, els serrallers, els boters, els corders, etcètera. Els petits artesans van desapareixent, pràcticament no n’hi ha cap, difícilment trobarem al nostre barri un fuster, un matalasser, un espardenyer i fins i tot tindríem feina a trobar qui ens vingui a arreglar el pany de la porta.
Al segle XIII, ja existien els gremis que van perdurar fins el segle XVIII que van veure la seva època de més esplendor. A Olesa funcionava tot com a tot arreu del Principat.
En general, observem una diversificació més gran dels oficis a mesura que passa el temps. A començament del segle XVIII, dos sectors (artesans i transports) agrupaven gairebé el 75% del total, i a començaments del segle XX, no superaven el 30%, El col·lectiu format per sacerdots, religioses i militars o Guàrdia Civil creix de forma ininterrompuda.
A continuació una petita relació d’olesans i el seu ofici:
Any Nom i cognom Ofici
1684 Jaume Duran Sabater
Antoni Llimona Corder
Joseph Vilaró Ferrer
1686 Miquel Font Corder
1694 Pau Bigues Sabater
1697 Jaume Gramona Fuster
1698 Ramon Bosch Cisteller
1699 Salvador Puigventós Fuster
Vicens Bori Ferrer
1700 Fco Bigues Sabater
1702 Jaume Valldeperas Corder
1704 Jaume Bayona Campaners
Josep Sanahuja Notari
1705 Joan Rius Espardenyer
1710 Pere Cardona Pastor
1713 Joseph Singla Notari
1720 Jaume Boada Pastor
Antoni Pujol Espardenyer
1728 Pau Martinella Espardenyer
1738 Agusti Garan Ferrer
Pere Boada Pastor
1757 Miquel Vendrell Pastor
1791 Pere Claramunt Ferrer
1796 Pau Martorell Ferrer
1819 Salvador Santandreu Boter
1820 Plàcid i Salvador Dinares Boters
1832 Pere Freixes Sagristà
1840 Pere Janer Campaner
1842 Josep Riera Sagristà
1850 Bertran Boada Enterrador
1858 Josep Vellaba Constructor de carros
1866 Joan Avelló Ferreller
1871 Llorens Pujol Escolanet
1880 Baudili Duran Ferreller
1882 Francesc Tobella Notari
1883 Salvador Campañà Jutge
1886 Llorens Badiella Campaner
1888 Josep Campderros Constructor de carros
1891 Ignasi Tarrida Escolanet
Josep Solé Ferrer
1893 Josep Sanmartí Ferrer
Llorens Turu Blanquejador
1894 Just Campderrós Constructor de carros
Salvador Llobregat Ferreller
Dins d’aquest grup destaquen pel seu nombre i per la seva importància el sector dels traginers ben entrat el segle XVIII (1723). Quan l’home va descobrir els metalls és difícil saber-ho, es creu que va ser un fet casual. El coure va ser la primera descoberta, després vingué l’estany i més tard l’aliatge de coure i estany que donava el bronze, finalment el ferro, tot això a base de milers d’anys.
La importància dels metalls depèn de la seva mal·leabilitat, brillantor, conducció elèctrica i calòrica, punt de fusió, etcètera. L’obtenció del ferro i les tècniques de fabricació, foren d’especial interès.
Un dels procediments es va originar i desenvolupar a Catalunya i va ser el conegut com la Farga catalana. Aquí es fabricava el ferro i l’acer amb contingut més o menys alt de carbó i d’una qualitat excel·lent. La farga catalana estava formada per diverses parts. En primer lloc tenia un forn, on es cremava carbó vegetal o troncs, que podia arribar a uns 1000 graus Celsius. En segon lloc, té una trompa d’aigua, que és el sistema d’alimentació d’aire utilitzat a la farga. Un canal alimenta un tub vertical que presenta una disminució en la secció just després de la qual trobem uns petits forats que permeten l’entrada d’aire. Arribant a la caixa dels vents, l’aigua i l’aire que cauen barrejats dins del tub se separen aquí. L’aigua surt per un petit forat situat al fons de la caixa, mentre que l’aire, sota l’efecte de la pressió, passa per la tovera directament al cor del forn. Així, la combustió del carbó es manté dins del forn a una temperatura d’uns 1000 graus Celsius desitjada. Així es forma, a la base del forn, un bloc incandescent essencialment constituït de ferro: el masser.
Els ferrers
A Olesa, com a tot arreu en el nom de ferrers comprenia tot l’ofici que treballés amb el ferro, però l’any 1380 es van separar del gremi els serrallers o manyans, a l’any 1395 se’n van separar els calderers, el 1512 els daguers i els ganiveters i finalment, l’any 1683, els claveters, D’aquesta manera es van anant forman els gremis per separat. N’obstant això tots estaven aplegats en una confraria sota la invocació de Sant Eloi, i que era una mena de federació en la qual estaven integrats, apart de tots els que hem dit, els pedranyalers, escopeters, canoners, cuirassers, daguers, rellotgers, argenters, etcètera. Sant Eloi, segons la llegenda, havia estat ferrer, un ferrer molt destre i competent i per això se’l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro.
Per la seva banda, els ferrers de tall eren els que fabricaven les eines del treball agrícola com són els magalls, arades, arpiots, falçs, aixades, destrals, etcètera. Sant Josep Oriol, el sant miracler barceloní, va obrar un dels seus miracles precisament en un ferrer del carrer de l’Hospital en curar-lo d’una gangrena a la cama, només beneint-la.
Amb el pas del anys, els daguers es convertiren en esmolets. Els espasers tenien com a patró a Sant Pau, i per això participaven a les festes de la Conversió de Sant Pau, assistint a la comparsa que anava pels carrers amb un home molt alt i molt fort i ben vestit com Sant Pau, amb una gran espasa molt pesada a la ma; de l’alçada d’aquest ve la dita “Alt com un Sant Pau”.
Els ferradors
No hi ha dubte que el cavall és l’animal que més ajut ha portat a l’home. Dos mil anys abans de Crist el cavall ja vivía en estat domèstic, però no es ferrava, van ser els romans els que es van adonar-se de que a les llargues caminades i a les fortes càrregues, l’animal se’n ressentia i aleshores va idear una espècie de calçat anomenat solea o hiposandalia que era com una sabata. Fins després de Carlemany (742-814) no es va començar a ferrar els cavalls. Sant Martí havia estat el patró de la cavalleria catalana abans de Sant Jordi, per això els genets demanaven l’ajut de Sant Martí perquè els protegís i li oferien ferradures, que solien clavar a darrera la porta. El dia 11 de novembre, Dia del Sant, els ferradors no ferraven.
La presència, tradició, llegenda i veneració a aquest sant a Catalunya ve des de temps immemorials. Va ser el primer sant no màrtir després de la Pau de Constantí i dels inicis de l’Església. Va ser soldat, bisbe, monjo i va representar un nou model de santedat a l’Edat Mitjana. Se li atorga culturalment la llegenda de l’Arc de Sant Martí, va ser patró dels militars catalans i la cavalleria -abans que Sant Jaume i Sant Jordi.
Els serrallers
L’ofici de la serralleria es remunta a segles enrere. Al principi, el serraller professional es coneixia com el ferrer, ja que eren les persones que s’encarregaven de la fabricació dels panys i la forja de claus. Els humans sempre hem pensat en la nostra seguretat i protecció. La serralleria ha anat evolucionant, fins a arribar a ser el que coneixem avui dia.
El pany va ser, en principi, inventat per xinesos i egipcis. El poble ras tenia panys de fusta, ja que els de metall estaven reservats per a la població rica del moment. Els pobres intentaven protegir les seves cases i les seves mercaderies, mentre que els rics volien privadesa i seguretat en cadascuna de les seves habitacions. Temps després, els romans van incloure diverses millores fins que van crear un sistema de seguretat més complex, amb el tancament “volta de clau” que avui dia coneixem. Actualment, els panys són conjunts mecànics complexos i que es desenvolupen en sèrie.
Un argenter és aquell menestral que tenia l’ofici de treballar principalment l’argent, però també altres metalls preciosos i fins i tot combinar-los amb pedres precioses.
La mateixa activitat, però especialitzada amb l’or, rebia el nom d’orfebre, i si estava especialitzat només en la manufactura de joies s’anomenava joier.
L’aparició d’especialistes en qualsevol ram, de fa més de dos segles, ha donat noms molt curiosos. Per parlar d’aquest tema segur que ompliríem moltes fulles d’aquest periòdic i ho hem de fer resumit. Farem una desfilada per aquests personatges, els de més edat, que a ben cert eren especialistes en el seu peculiar ofici. Per exemple, el de les mones, que amb el monòton repic de pandero, feia ballar l’ós o les mones. L’arengader, que amb el caixó d’arengades fresques, a tres déu cèntims. El musclaire, amb el cistell de musclos. El cacauer, amb les sanalles de cacauets, avellanes torrades i xufles amb remull. La xocolataire. Els cabres, amb un ramat de cabres, disposat a munyir davant de cada client. El tiroliro, amb remeis i pastilles per la tos, pels cucs i per el pit. L’aiguader, amb els millors aiguanaf, colònia, quina i aigua sanativa. L’arrenca queixals, xarlatà de la plaça que es guanyava alguns calerons recitant poemes i arrencant queixals. El paraigüer, especialista en els grandiosos paraigües familiars, adobava paraigües als portals de les cases. El pallaire, que treballava només els dies festius, pells de conill. El mistaire, home del sac, carregat amb milers de paquets de llumins de teia i sofre. A principis de segle, sovint venia a Olesa, des d’Esparreguera, un home baixet i lleig, semblava un nibelung, amb un sac al coll. L’home caminava sempre amb una certa precaució i por, perquè portava un gènere comprometedor, i que l’obligava a fugir de la Guàrdia Civil. Aquest gènere consistia amb llumins “mistos” de fusta. A cada viatge passava per la fusteria del Garrigó i s’emportava petits trossos de fusta sense nusos, per tal de poder-los anar tallant sense acabar-los de tallar, en petits fragments comparables als actuals escuradents. El seu negoci consistia a impregnar-los amb sofre fos, fins a la meitat de la seva longitud. Després o feia amb els extrems amb una composició de fòsfor, per tal que s’encenguessin en rascar. Desprenien al cremar-se una forta olor semblant al “lluquet”.
Els trementinaires, dones algunes procedents de la Vall d’Aran, oferint trementina, oli d’avet i oli de ginebra. El plata i oro, millor anomenar-lo “usurer”, només comprava or i plata usat a preu de ferro vell. L’ofertera organitzava fins els mínims detalls de totes les pompes fúnebres. Els portants, sempre a punt per portar el difunt a pes de braços en els enterraments. L’argenter i òptic d’ocasió, oferia a bon preu, anelletes d’or i plata, medalletes, arracadetes, pintes i ulleres per tothom. El faxaire, venia faixes, barretines vermelles, i especialista amb gorres. El romancer, amb parada fixa a la Plaça, i parada portàtil pels carrers, posa a l’abast la literatura barata de romanços i rodolins. La dels molinets, parada mòbil de coloraines, fascinadora per la canalla, amb una bellugadissa de colors de molinets de paper, a cinc cèntims la peça. Les dels dinars, disposades a portar en grosses paneres, l’esmorzar i el dinar als obrers de les fàbriques allunyades de la vila. L’escura-xemeneies, ennegrit de cap a peus, amb el polsim de sutge, era el que feia por als menuts. El drapaire, compra draps i espardenyots, ferro vell, plom, etcètera. El matalasser, desfeia els matalassos i picava la llana amb uns bastons i els tornava a fer, això a la mateixa porta de la casa, al carrer.
Per últim i com a estadística, a Olesa, l’any 1850 hi havia: 6 propietaris, 4 mercaders, 2 estudiants, 146 pagesos, 1 pastor, 4 traginers, 2 metges cirurgians, 1 apotecari, 2 veterinaris, 208 jornalers, 70 pobres, 160 teixidors, 3 cafeters, 6 especuladors, 9 filadors, 28 oficials de fàbrica, 11 barbers, 5 ferrallers, 17 fusters, 1 confiter, 38 fabricants de llana, 1 fabricant d’espart, 2 forners, 2 cistellers, 5 ferrers de tall, 5 boters, 1 llauner, 13 sastres i 5 sabaters.
Elies
