Vaig a comprar el pa i em preguntava l’altre dia si quan un surt de casa, també surt al carrer o hi entra? Més enllà de les diferents mirades, la veritat és que ni bé poses un peu a gairebé qualsevol vorera olesana, has de mirar cap a l’esquerra i immediatament cap a la dreta i després, fins i tot, repetir el moviment, per si de cas, a risc que aparegui, sobtadament, un patinet elèctric; aquests transports de persones, que malgrat les normatives vigents, poques les compleixen: solen anar a tota metxa, conduït per una persona, que també molt probablement no porti casc, tingui una mà al manubri i l’altra al mòbil i la mirada del conductor/a estigui més pendent del reel d’Instagram que de la teva persona. I sort si no són dues persones al patinet: l’impacte podria ser encara més gran. Després, quan arribes a la cantonada i et disposes a creuar també has de mirar pels dos costats, vaja, com si estiguessis a Londres, perquè podria venir un altre patinet… o el mateix amb què gairebé et xoques quan sorties de casa teva.
Però les voreres no són l’únic escenari de les seves aventures: als carrers van disparats com a fletxes, són silenciosos, no t’adones de la seva presència i campen lliurement, moltes vegades sense respectar el sentit dels carrers. Més d’una vegada m’he encarat amb algun imprudent al patinet, però no li ha importat gaire. La llibertat de moviment que creuen tenir li guanya a la meva recriminació sobre el perill que porta, no només per a ell o ella sinó perquè els que anem circulant més o menys decentment, repeteixo, per la vorera o pel carrer.
I aquesta situació em va fer reflexionar sobre una cosa que deia l’escriptor Eduardo Galeano “Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”. D’acord, sí, parlem d’Olesa, però en definitiva és el nostre món quotidià, on vivim, on els nostres fills van a l’escola, el micromón on ens relacionem i on molts de nosaltres treballem. Petits gestos, no demano més; una petita acció que ens pugui canviar el dia, un somriure oportú, una demostració d’empatia, una mostra d’humanitat, sobretot tenint en compte que en definitiva, gairebé tot el que fem ens torna en forma de regal. Perquè ho podem fer sense esperar res a canvi, només amb la satisfacció de ser millors persones a la teva botiga, al teu lloc de treball, a casa teva, a la teva professió. Veritablement, no costa gaire, però sembla que sí.
Potser és hora d’aixecar la mirada del rectangular mirall negre que “ens atrapa” gran part del dia (no a tothom, però a moltíssima gent), deixar de ser zombies instagramers i connectar amb els que ens envolten malgrat que això comporti una feina: escoltar, prestar atenció, dir les coses, comunicar-se, mirar-se als ulls. I no és fàcil, però és una aposta humana davant l’opció de seguir escrolejant, gastant els nostres dits en una pantalla, en un món on mai vam tenir tanta informació disponible i al mateix temps, hem estat tan desinformats.
Fer
