Ja fa vuit anys que te’n vas anar i encara em costa creure que la vida segueixi avançant sense tu físicament al nostre costat. Però saps què? Tot i que no et veiem, no hi ha dia que no et sentim present: ets en cada gest, en cada somriure, en cada decisió que prenem pensant en com ho faries tu. Has aconseguit allò que només les grans persones aconsegueixen: traspassar l’eternitat a través de l’amor.
Hi ha petits moments però immensos, que ens connecten directament amb tu: quan la mare olora una rosa, recordant les que li portaves de l’hort, i t’anomena amb una tendresa infinita; quan l’Enrica cuina i et busca amb la mirada, com si haguessis d’entrar per la porta dient una de les teves bromes o quan parlo de tu a amics o coneguts, i se’ls il·lumina la cara recordant la teva bondat.
Encara et parlo en silenci i molts divendres t’escric, perquè sé que m’escoltes, que no deixes que cap paraula caigui al buit.
La mare segueix endavant, tot i que el pas del temps li pesa, però la cuidem com tu ho faries, amb paciència i amb amor: l’Enrica i jo no ens separem d’ella, i és el principal pont amb tu, el nostre fil que ens manté units com a família, amb tot allò que vau construir plegats.
Papa, si tanco els ulls ara mateix, et veig assegut al menjador, amb aquella mirada amable i aquell somriure que desfeia qualsevol tempesta i penso que sí, que les persones no marxen mai del tot, només canvien de lloc, i tu en comptes d’habitar el món, habites els nostres cors.
Vuit anys sense les teves abraçades, sense sentir la teva veu, però vivint el teu record i tot l’amor que ens vas regalar. Segueix vetllant per nosaltres perquè sentim com ho fas, i nosaltres seguirem parlant-te cada dia, estimant-te sempre, perquè l’amor és més fort que la mort.
Dona-li un petó al tiet Jaume (que el pròxim 16 de novembre farà set anys que també ens va deixar) i a la Mercè (la meva sogra, que ja fa deu anys que no està amb nosaltres), feu-nos costat, com sempre heu fet. T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre, no ens oblidem ni un sol instant de tu…
Jaume Mañà i Casals
