Maria Graells, nascuda en 1933. Es la meva mare. Sempre he pensat que havia nascut en una època equivocada, abans d’hora. En cas d’haver nascut en aquesta ben segur que hauria lluït més. Jo la veia com un Dalí en femení, però sense renom. Quan era molt petita, les nenes com ella, abans de saber llegir o escriure, el primer que els hi ensenyaven era fer ganxet. Era més important saber enfilar una agulla que imaginar un futur més enllà del matrimoni i la llar. Si li hagueren preguntat que volia ser de gran, potser hauria dit que somiava ser professora. Però a les nenes d’aquella època no se’ls hi preguntava el que volien ser. Cada dia en sortir de l’escola, el seu deure i obligació era saber cosir. Després, la seva fam d’aprendre, la va fer continuar. En pocs anys sabia brodar, sorgir, fer ganxet, mitja, punt de creu, fer patronatge… Es cosia calces i sostens, per a la família i per a les iaies. S’arreglaven els mitjons foradats, es feia vestits, pantalons, pijames, bates, cortines, tovalloles, llençols i una infinitat de coses més. Eren temps difícils. No hi havia diners per comprar coses fetes, i les peces confeccionades les heretaven els germans petits. I va aprendre que amb un tros de roba podia fer de tot. Va confeccionar-se el seu vestit de núvia, i al llarg dels anys el de vuit més de la família, cada un diferent, cada un, un repte nou. Però cosir no és tot el que sap fer. Només és una petitíssima part de les inquietuds que ha tingut al llarg dels anys.
Hi ha molta gent que no sap qui és la Maria. Alguns la coneixen més per la dona del qui va ser l’Agustí de les aigües. O per algun dels seus set fills. O per ser tres cops rebesàvia. O per fer més de 1000 kilòmetres del Camí de Santiago als setanta-quatre, tota sola. Avui us vull parlar d’ella. I voldria explicar-vos una de les infinites meravelles que ha fet, i que ha passat desapercebuda per a molts.
La Maria, just després de la Festa Major d’Olesa de Montserrat de l’any 2015, a prop de complir els seus 82 anys, passava moltes hores al seu cosidor. A terra, al costat de la màquina de cosir hi tenia una misteriosa capsa de cartó. Quan venia algú, procurava no deixar a la vista allò que hi havia dins, les tapes estaven sempre tancades. Durant gairebé un any, va ser el seu gran secret.
Al damunt de la seva bata, en comptes de pèl de gat, solia tenir-hi trossets de fils de cosir enganxats. I en el seu rostre, un somriure picaresc i entremaliat. Durant aquell any, a la taula del menjador hi tenia retalls de roba de diferents teixits, de vestits i xandalls que els meus germans o jo havíem portat de petits. Retalls d’antigues bates de les àvies, algunes estovalles velles. I sobretot, hi havia retalls de roba sobrant que pertanyia a una època frenètica de confecció industrial, que ella guardava ben plegada, però entatxonada dins dels armaris i calaixeres que tenia en el cosidor. Jo coneixia cada estampat. Roba reutilitzada. I ella aconseguia donar-li nova vida altre cop. El que havia arribat a ser una faldilla podia acabar sent un parell de tovallons. I quan t’hi eixugaves en ells, t’explicava repetidament la història d’aquell tros de roba. Quantes vegades havia fregat el marbre de la cuina amb un tros de tovallola granatosa del que havia sigut una bata del bany de l’avi Julià. Els sobrants dels retalls cada vegada més petits, tornaven ben guardats dins dels armaris. Esperant en silenci la següent transformació. Mai llençava res. Tot valia. Per després convertir-se en alguna altra cosa encara més petita. Com un pitet o el vestit d’una nina.
Va passar l’hivern, la primavera i la tardor. La capsa de cartó l’havia canviat cada cop per una altra de més gran.
Les hores li passaven volant. Anava a dormir tard, la llum del cosidor la delatava. La porta entreoberta i ella dins, sense fer gaire soroll, de fons el brogit rítmic de la màquina de cosir. El batec de metall damunt la roba. I van passar els dies, les setmanes, els mesos i altre cop van arribar les festes de Sant Joan.
I com cada any, els veïns del carrer Sant Antoni eren a fora, fent els preparatius per a una altra Festa Major. Dissenyant les gimcanes pels més menuts. Organitzant-se entre ells per convertir la festa, altra vegada, en inoblidable. I és que… per als més petits, el gust dolç de la Festa Major és sinònim del començament d’un esperat estiu infinitament llarg. De despertar tard i despentinats. De deixar les finestres obertes perquè entri la fresca pel matí. Sentir el cant dels ocells, rialles i l’olor embriagadora de xocolata desfeta que algú fa al carrer per fer un esmorzar veïnal. Moments de jugar amb els companys, on el temps dels nens s’atura immortal, com una foto. I de fons, el cel blau enlluernador de l’estiu. Els adults estan atrafegats, els nens s’ho miren despreocupats, com si a ells no els hagués de tocar mai. Suposen que el seu món serà eternament de xauxa i fantasia. Un dia ja descobriran que la vida, sense demanar-t’ho, farà un salt en el temps. Però ara toca gaudir-ho. No hi ha res més bonic que veure’t emmirallat en les següents generacions. I és que Olesa no es fa més gran amb més edificis, ni amb carrers més amples, sinó amb la gent que s’estima on viu. Olesa és tradició, és història. Cada un de nosaltres en podem formar part. Si ho volem. Deixem, doncs, un bon regust per als qui ens segueixen. I que brodin de molts colors, el seu propi llibre de records.
La Maria va sortir al carrer i es va dirigir al grup de veïns, un d’ells estava a punt d’enfilar-se en una llarga escala per adornar el carrer. La Maria tenia la cara cansada d’haver dormit poc aquella nit. Però ho dissimulava bé darrere del seu somriure. Va explicar que tenia una cosa que pesava molt i l’havia de moure. Va demanar si algun veí la podia ajudar. Sabia que tots s’oferirien voluntaris.
La van seguir fins al cosidor i ella va assenyalar la gran capsa de cartó tancada. I els hi va dir, que el contingut de la caixa era un regal. I la van obrir. I com si es tractés d’un naixement, la misteriosa capsa va veure la llum. I de sobte, l’expressió de la cara d’aquells veïns es va anar transformant de sorpresa i admiració, mentre es miraven embadalits el seu contingut. Dins hi havia més de 800 banderoles de roba fetes amb retalls de tots els colors. Les tenia molt ben posades perquè no s’emboliquessin entre elles. La Maria va estar tot un any per fer-les. A mesura que les havia anat acabant les unia. Ni corda, ni cordill. Va fer un entretingut i laboriós trenat de fils prims que va unir i teixir amb ganxet. Anava de punta a punta. Unint les 800 banderoles.
Avui dia, estan descolorides, i el trenat està recremat pel sol impecable de deu anys. Però les banderoles, continuen lluint-se en cada Festa Major, com estrelles de tela i color, dansant sobre el carrer Sant Antoni.
Gemma Valls
