El dia 1 d’agost de 1972 va haver-hi un accident de cotxe a la carretera d’Olesa a Viladecavalls, on la persona que conduïa va estar dins del cotxe, en un barranc, des de les 3 de la tarda fins a les 6 de la tarda del dia següent: 27 hores en total.
La família el vam estar buscant durant tot el dia i finalment el vam localitzar després d’aquestes 27 hores. Al ser un home jove i fort va sobreviure, però amb una lesió que el va deixar paraplègic.
Després de molts mesos de recuperació, física i psicològica, va decidir viure i deixar viure. I ho va aconseguir, a través de tot tipus d’esports, va ser lliure, va viatjar moltíssim per tot el món i va ser estimat per tot el poble d’Olesa.
Aquest home era el meu marit. Ara, després de gairebé 2 anys que una malaltia se’l va emportar, tinc més força per donar les gràcies a totes les entitats esportives i amics que van estar al meu costat i dels nostres fills, per acomiadar-se d’ell, amb tantes i tantes flors que ens van arribar. Gràcies, gràcies a tothom.
Aquell 19 de juliol de 2019 el tinc ben gravat, i només de pensar-hi, ploro i ploro, i no ho puc evitar. Mare meva, ara que jo ja estava jubilada i gaudint del dia a dia, em pregunto, per què?
Però de vegades penso que en aquell accident de l’any 72 ja hagués pogut morir, i va tenir una nova oportunitat de viure 47 anys més. I ho penso, també, per consolar-me.
Matilde Teruel
NdelaR: L’autora de l’escrit ja està preparant un llibre sobre la vida del Josep Lluís Amador.
