La barraca

La barraca

Més mostres de com l’empremta de l’home incideix en un paisatge i com aquesta, lluny de ser deleble, denota i ratifica la submissió incondicional de l’entorn a la voluntat humana. Si mai enfileu al Turó de la Gronya us topareu amb un exemple més d’allò que podem anomenar com impertèrrits residus antropològics. En aquest punt concret descobrireu un d’aquests elements que nodreixen el pòsit de relíquies desnonades del nostre passat rural ara confrontades a la colonització per part del bosc d’una zona dedicada al cultiu de la vinya anys enrere.

Us trobareu, més concretament, una barraca ubicada a peu del corriol que traça serpentejant i enfiladís el trajecte fins el cim del turó esmentat. Tota ella irradia un contingut simbòlic de decrepitud, de ruïna i d’un marciment oxidat sobretot pel que fa a l’assolat cobert d’uralita que en primer terme saluda al caminant.

Immediatament després, ens trobem la impertorbable i callada barraca, trista, d’un estucat vast i una porta tosca, aspre on hi perviu un resignat blau escrostonat que traspua la negligent deixadesa del seu propietari. La presència massissa d’aquesta arquitectura no evoca pas l’expressió d’intimitat i aixopluc que transmet la noció de refugi sinó que només trenca el desori caòtic d’un bosc imposat damunt el traçat gairebé imperceptible de la unitat física d’una vinya desapareguda pentinada aleshores per marges i bancals ara esventrats, solcats per la pluja.

Jordi Abellán Sastre

 

Compartir:

Mės notícies

Deixa el teu comentari

La teva adreça electrónica no será publicada. Els camps obligatoris estan marcats amb

Compartir: